dimecres, 14 d’agost del 2013

3 dias de contrastes, puertos cortos pero duros, llegando poc a poc

Siento no he escrito mas cosas antes, por baterias y cansancio, pero puedo decir que he hecho kilometres y puertos en los ultimos3 dias. Llegando al saint jean pied xe port hace 2 dias, cubri 107 km y el c d'osquich, corto pero duro, como todos, y los ultimos kms, como siempre, muy duros para carrater mayor. Y prkblemas mecanicas, el pedal casi gastado, tiene 30 años, y este vez,tengo suerte, hay un mecanico genial en el pueblo, que tiene un viejo par de pdales como los mios, yencontramos el fuente del 'crac',pero una hora y media. Cuando explico mi viaje, no me cobraba mano de obra, solo los pedales. Despues, el Ispegy, y cruzando fronteras falsas, hasta llegar a Lesaka y conocer el grand Koldo, y Ixiar, gracias para enseñarme unos sitios magicas de
Euskal Herra. Y hoy via verde, caraterra nacional, playa y subidas al final, como siempre, y estoy llegando a la meta. Llegare a Gernka el viernes despues de un dia de descanso aqui mirando el mar desde el punto mas alto, Itziar. Los totales estan en 852 km y aprox. 5000 m de subidas. Una familia caltalana-basc me ha dado 10 euros por la campaña esta mañana (y un melocoton) al explicar el viaje y mostrar la camiseta de unitat. La mayoria de gente no son racista, hay que movilizar el anti racismo y movilzar contra las causas del racismo, recortes, paro, un sistema corrupto por naturaleza, y acordamos que Argelers y Gernika, los 2 puntos de partida y llegada, representan derrotas historicas, pero tambien son testimonios de la resistencia de lagente contra el fascismo, el ultimo recurso de este sistema fallado. Perdona todos los errores ortograficos, los traductores oficiales de este blog estan de vacaciones ahora! Adjunto una seleccion de imagenes de los ultimos dias.

diumenge, 11 d’agost del 2013

Blog ràpid, per falta de bateria

Bagneres - Oleron, 107 km i pel col de Marie Blan que, amb bosses i temperatures de quasi 40 graus. He hagut d'empènyer durant mit quilòmetre i he tardat dures hores en arribar (15 minuts a baixar), però l'últim tram és fàcil i hi ha pla pel mig, que no ho recordava. O sigui, la banda plana, 700 metres en 12 quilòmetres. Al principi és més dur, d'això sí que me'n recordo. En total, molt verd, molt sol i uns paisatges preciosos, una meravella, el sol marca la diferència. Gernika queda més aprop, vinga, fins demà!


dissabte, 10 d’agost del 2013

Dues passes endavant, una enrere, dia 8

Amb tota la meva ànima, aquest matí no he pogut amb el Tourmalet. Amb massa cansament acumulat i molt poques forces, un pas enrere, però continuo fins a Gernika, i tot i no haver arribat a dalt avui, ja he completat els 500km. Demà més... He arribat fins a la part més dura, amb pendents del 10%, però no em quedaven ni marxes ni cames. Aquestes coses passen, i com cantava Van Morrison, "There'd be days like this". Així, demà, cap a Euskadi, passant per Lourdes, a veure si hi ha un miracle, i arribo fins Arudy, ara amb els ulls posats a Gernika, i unes ascensions més ara amb les bosses. Unes fotos del dia, i unes portes, en quina d'elles s'ha d'entrar?


divendres, 9 d’agost del 2013

Pujades, suor i noves ulleres, dia 7

Col d'Aspin aconseguit. Una pujada des del poble de 25 km i uns 700 metres, la majoria en les últimes duríssimes rampes. Porto pedalats uns 468 km i he pujat aproximadament 3.000 metres, però a vegades em sembla tot pujada. Ha estat un encert pujar i 'gaudir' sense pes, i he pogut, tot i que he parat dues vegades en les últimes rampes per beure alguna cosa. Hi havia moments que pensava que no podia, la bici volia baixar sola... i he aconseguit un altre gran repte -tots, però la resta de ciclistes em passaven, però m'era igual, amb la meva bici de 342 anys i els meus 57 tacos, junts ho vam fer.

Els primers quilòmetres no van ser molt durs, tot i que entrant a cada poble hi havia una rampa forta que han d'aplanar per a la gent de la meva edat... però amb concentració i esforç he pogut arribar, i en baixar no podia creure el que acabava de pujar, semblava una paret. El més bo és saber que podia i que volia (més o menys), però demà és un altre dia i el Tourmalet és més llarg i dur, i 500 metres més alt. Recordo el dur que era fa 27 anys, i ara ni m'ho vull imaginar. Faré el que pugui i si he de parar, pararé, tinc tot el dia!

Com en tot, es poden notar mentalitats diferents entre la gent, o en aquest cas els ciclistes. N'hi ha uns (la gran majoria) que animen i saluden, i una minoria d''snobs' que t'ignoren si no ets de la sea pura 'raça' d'esportista. Jo em quedo amb la bona gent sense 'raça' que disfruta i comparteix i no jutja ni competeix. Al final, és qüestió de classe... I aquí una varietat de fotos amb les noves ulleres, el món ja no és tan fosc!


dijous, 8 d’agost del 2013

Breaking news... el blog... ja estic de vacances... òptic trobat...

Ha sortit el sol, sóc a Bigorre, l'Aspin i el Tourmalet ja són a tocar (sense pes a la bici) i he trobat un òptic que m'ha arreglat les ulleres per 25 euros, una ganga!!! Així ja em sento de vacances i he decidit quedar-me dos dies més aquí per fer els ports. Així, una pausa en espai, però no en ciclisme. Avui, 65 quilòmetres amunt i avall, amb el verd del camp i una curta empenta amb les bosses, però arribo amb ganes de provar les meves cames sense pes, i demà aniré a l'Aspin. El poble és bonic, al peu de la muntanya, però com tots, decadent. Però m'agrada, i durant un parell de dies enviaré fotos típiques de vacances, a més, espero, de les dels ports amb la samarreta d'Unitat! Unes fotos d'avui des del Facebook i de la meva passejada pel poble. Gràcies a la Sílvia per trobar una montura per a les meves ulleres, a partir de demà a la tarda tornaré a veure la llum del dia de nou.


dimecres, 7 d’agost del 2013

Punxades, guerra civil, refugiats, Le Pen i vi espanyol

Tempestes, pluja, un dia gris i ennuvolant, seguint el riu ample cap a la Garona per passar d'una vall a l'altra. La tenda havia aguantat la nit abans les fortes pluges, però el meu cervell no tant la sessió de karaoke del bar del càmping. Van acabar amb cançons patriòtiques pels volts de 2/4 d'1. Abans als càmpings francesos tothom dormia a 2/4 de 10... Com canvien els temps... I en més d'un sentit. Els pobles de la muntanya i de pagès que recordo eren llocs petits però vius, ara són petits i mig morts -amb moltes cases tancades o abandonades al deteriorament. Són realment tristos i melanconiosos. D'alguna manera els únics habitants són gent gran sense altre lloc en el món.

En un dels pobles vaig saludar una dona molt gran creuava un carrer amb dues crosses mentre un gat estava assegut al mig del carrer mirant-la. I just quan vaig rebre un avís d'un tuit d'en J.C. animant-me he punxat la roda davantera enmig de cap lloc. Canvi, endavant, i en mig quilòmetre, el mateix, aquesta vegada vaig tardar més temps, ja que pensava que era un radi, però havia punxat la cambra, i no trobava res... i entrant al següent 'poble', 20 cases, que es deia Bonrepos, altre cop. Ja no tenia recanvis i em sentia incapaç de seguir. No sabia què fer. Quan viatges així sol, les coses petites semblen molt grans i són moments que penses que estaria bé anar acompanyat, al menys amb algú més hàbil que jo en mecànica!

Aleshores va venir un noi d'uns 13 anys passejant el gos. Vaig intentar explicar-me i el noi, Sylvanne, em va dir que el seu avi parlava espanyol, i el vaig seguir fins a casa seva, a uns 50 metres. Va sortir un home, i em va explicar que als nou anys, dos mesos abans de la guerra civil, el seu pare el va portar des d'Almería a França, sabent el que anava a passar. I allà es va quedar. No va saber què va significar la guerra, tot i que escoltava la ràdio en aquells dies, i després es va convertir en un francès amb família, etc. No tenia més família viva a Carboneras, el poble pesquer on va néixer, on només va tornar una sola vegada. No hi havia motiu per més. I 'Belmonte', com se'm va presentar, 'res de parent del torero', a part d'explicar-me la seva vida i agraït de poder parlar en castellà amb algú, també va trobar el motiu de la punxada, una pedreta que havia travessat el neumàtic. Com que no tinc les ulleres adequades, no ho havia vist, i amb un dels seus pedaços van reparar junts la punxada.

Mentre estàvem en plena feina, jo li explicava el meu viatge, i vam parlar de Le Pen, de la nova amenaça per la crisi, i ell els seus pensaments: "Estic en contra de la pena de mort, però hauríem d'haver matat més nazis, aleshores". Jo li vaig dir que no era qüestió de matar nazis, però sí de lluitar contar les circumstàncies que permeten que creixi el nazisme. Ens vam saludar, tots contents, i en acomiadar-se em va dir: "Comparteixo completament les teves opinions". L'home m'havia salvat de la desesperació, i ens vam entendre perfectament, en un poble de 50 cases que no ja no té escola ni autobús. I diu que va de tant en tant a la Vall d'Aran per comprar vi espanyol. O sigui, que gràcies a Belmonte i Sylvanne.

I vaig poder continuar fins a Sent Gaudenç, un total de 50 quilòmeres, i comprar uns nous guants, i un comptaquilòmetres, i trobar una pensió preciosa (en podeu veure les fotos al Facebook), amb un magnífic sopar i preparar per barallar-me amb els elements i els meus propis 'gafes' una vegada més. Per això, el luxe d'una entrega llarga des de l'habitació de l'hotel amb el tablet i el teclat. Espero que us hagi agradat. La lluita continua, amb punxades, sense unes bones ulleres i interminables provisions de paper de wàter. Fins demà, sigui on sigui...

dimarts, 6 d’agost del 2013

Sent Gironç, canvi d'estratègia

Després de pujar el col de Lers, gairebé tot a peu (també es perd pes, així), m'he adonat que no els puc pujar amb tant d'equipatge. A partir d'un pendent de més del 6%, és com si la bici anés al revés, i això no és disfrutar. Aleshores he decidit canviar d'estratègia. Aniré per les valls i pujaré algun port sense el pes, i aleshores cap a Gernika. Avui pizza al càmping al costat de la nevera on hi ha un endoll per al mòbil... quasi s'ha carregat.

Demà aniré per baix, probablement, o faré un port menor. S'ha de veure el temps, també... Porto 4 dies i sembla molt més... A per ells, i gràcies a tots!!! Ha, ha, ha, ara la tempesta!